Potser el títol d’aquest apunt al blog és pretensiós, ja que sobirania i llibertat són paraules molt gruixudes, però em rebenta especialment que no se siga conscient de la importància de ser l’amo de les nostres dades també a la xarxa… o, al segle 21, sobretot a la xarxa.
El tema ve a tomb de dues notícies llegides hui a Público i a MuyComputer (on he arribat a partir d’un enllaç de MuyLinux). No sé si sóc ingenu o què però em sembla que la idea és molt clara:
- el núvol no existeix, són ordinadors (servidors) físics que ocupen un espai, i per tant són en algun lloc concret… i en ser ordinadors, disposen d’un disc dur (mecànic, ssd o com siga) on hi ha «físicament» les dades
- aquests lloc concret on són els servidors «pertany» a algun estat, i per tant, està sota la jurisdicció d’aquest estat
- a més d’estar sota la jurisdicció d’aquest estat, potser (i només potser, però ja hem tingut massa precedents) el propietari dels servidors «deu algun favor» a l’administració d’aquest estat; amb la qual cosa…
- … si vols realment tenir control de les dades que lliures al núvol, has de tenir control total sobre aquest núvol, i això només és possible si hi tens accés físic
Com a administració pública no puc entendre que es renuncie a la sobirania de les dades personals dels administrats i es «venga» aquesta sobirania a qualsevulla corporació (per més eficient que puga semblar en la gestió d’aquestes dades); això és com vendre les administrades a aquesta corporació.
Aquest tema que sembla tan clar entronca totalment amb d’altres que han generat una gran controvèrsia sobre pèrdua de sobirania «nacional» (o estatal, o el que siga), com ara el TTIP; NO POT SER QUE LES CORPORACIONS MANEN SOBRE LES PERSONES (aquestes persones en aquests tractats estan representades pels seus governs)… i el que tampoc acabe d’entendre és com és possible que no es veja que en el tema tecnològic la pèrdua de sobirania és tan rellevant com en el tema econòmic, o social, o de gènere, o de…
… en fi, que estava elucubrant i volia deixar-ho escrit.