Aquest migdia he escrit «la meua primera cabòria de vacances: de com les administracions ens venen al millor (?) postor» i al cap de nores d’escriure-la ja em venien al cap alguns detalls que havia obviat; a més, aquests detalls anaven en dues direccions:

1. la concreció d’aquesta venda de sobirania per l’administració catalana, concretament el Departament d’Ensenyament (o d’Educació, o com coi es diga ara… aquests dos partits que suposen hores d’ara la sòciovergència només saben que canviar el nom de la conselleria per a fer veure que canvien alguna altra cosa)… deia, que la Generalitat de Catalunya s’ha venut la sobirania dels serveis XTEC al gegant gúguel i això té unes quantes repercussions
2. també la concreció d’aquesta venda de sobirania pel que fa a l’ús que faig jo d’uns serveis d’internet o d’uns altres… concretament a nivell d’escriure en un blog.

En relació a la primera concreció, he de dir que la Generalitat de Catalunya s’ha deixat un dineral amb, un contracte mooooooolt especial amb gúguel que fa que, per exemple, la quota de disc dels comptes dels diferents usuaris (els famosos @xtec.cat) no tinguen límit, a diferència dels comptes habituals limitats a 15 GiB (dada gens menyspreable). El fet que s’haja deixat tants diners fa que vulguen amortitzar-los promovent d’una manera desaforada l’ús d’eines gúguel per a qualsevol acció que tinga lloc al procés d’ensenyament-aprenentatge; incloent-hi darrerament la promoció dels crombucs… si això no és vendre’s l’ànima al diable ja m’explicareu.

Pel que fa a la segona concreció, la més personal, tinc clar que és evident que l’opció dels serveis de gúguel (els *@#$%& sites de gúguel) no és plantejable; com a molt wordpress però té l’inconvenient de la publicitat (evidentment d’alguna cosa han de viure), tot i que ara mateix el dubte que s’em planteja és si fer servir aquest servei de noblogs, darrere del qual també hi ha wordpress, o el blog que tinc en un web meu, també sobre un wordpress.

He de dir que en relació a la primera opció tinc clar que només faré ús de les eines gúguel quan siga estrictament necessari (ja és el que fa temps que estic fent), però en relació a la segona opció no ho tinc gens clar, i així com fa un temps que quan escrivia (poc) ho feia al meu blog, les últimes cabòries les he plasmades per ací… m’hauré d’aclarir algun dia.

Potser el títol d’aquest apunt al blog és pretensiós, ja que sobirania i llibertat són paraules molt gruixudes, però em rebenta especialment que no se siga conscient de la importància de ser l’amo de les nostres dades també a la xarxa… o, al segle 21, sobretot a la xarxa.

El tema ve a tomb de dues notícies llegides hui a Público i a MuyComputer (on he arribat a partir d’un enllaç de MuyLinux). No sé si sóc ingenu o què però em sembla que la idea és molt clara:

1. el núvol no existeix, són ordinadors (servidors) físics que ocupen un espai, i per tant són en algun lloc concret… i en ser ordinadors, disposen d’un disc dur (mecànic, ssd o com siga) on hi ha «físicament» les dades
2. aquests lloc concret on són els servidors «pertany» a algun estat, i per tant, està sota la jurisdicció d’aquest estat
3. a més d’estar sota la jurisdicció d’aquest estat, potser (i només potser, però ja hem tingut massa precedents) el propietari dels servidors «deu algun favor» a l’administració d’aquest estat; amb la qual cosa…
4. … si vols realment tenir control de les dades que lliures al núvol, has de tenir control total sobre aquest núvol, i això només és possible si hi tens accés físic

Com a administració pública no puc entendre que es renuncie a la sobirania de les dades personals dels administrats i es «venga» aquesta sobirania a qualsevulla corporació (per més eficient que puga semblar en la gestió d’aquestes dades); això és com vendre les administrades a aquesta corporació.

Aquest tema que sembla tan clar entronca totalment amb d’altres que han generat una gran controvèrsia sobre pèrdua de sobirania «nacional» (o estatal, o el que siga), com ara el TTIP; NO POT SER QUE LES CORPORACIONS MANEN SOBRE LES PERSONES (aquestes persones en aquests tractats estan representades pels seus governs)… i el que tampoc acabe d’entendre és com és possible que no es veja que en el tema tecnològic la pèrdua de sobirania és tan rellevant com en el tema econòmic, o social, o de gènere, o de…

… en fi, que estava elucubrant i volia deixar-ho escrit.