L’altre dia vaig estar a una taula rodona a l’Ateneu Popular de Ponent en representació de la Crida per Lleida per parlar sobre què en pensàvem les formacions sense representació parlamentària del pacte Mas-Junqueras post9N i pre27S. D’entrada he de dir que no sé ben bé perquè se’ns va convidar ja que la Crida som una formació municipalista, i ni que tinguem les nostres inquietuds a tots els nivells, també el nacional, no és aquest un tema que tinguéssim gaire treballat en aquell moment. Tot i això en vam parlar, sobre tot al meu grup ja que estem treballant les sobiranies. És des d’aquest punt de vista que vaig enfocar els meus arguments, tot i que com sempre em passa, tornant a casa després de l’acte vaig veure que podria haver-ho enfocat millor i podria haver estat més clar respecte al posicionament de la Crida pel que fa al «procés d’alliberament nacional»… que val a dir que no sé ben bé si és això el que tenen al cap els qui estan «conduint-lo».
Dic això perquè un aspecte que em sembla important, i que està relacionat amb el tema anterior, és que hores d’ara em fa l’efecte que s’ha pres protagonisme al poble, és com si el govern i els seus socis hagueren segrestat el procés… malauradament en benefici propi, i això em fa una mica de por, ja que mentre l’ha comandat el poble ha fet l’efecte que estava viu, i hores d’ara sembla un pèl adormit. D’altra banda, em fa por que no vulguin fer que aquest tema es torni en benefici propi, quan és un tema en el qual Mas i el seu govern són uns «nouvinguts» (cal recordar que després de la gran manifestació de la diada del 2012 Mas tenia programada una reunió amb el president del govern espanyol i encara va anar amb la reclamació de «pacte fiscal», recordeu?… els qui vam estar en aquella manifestació no vam sentir ningú que reclamés això, sinó que només hi havia un crit unànim: «in inde independència!»). En aquest sentit, crec que també és important tenir present que el Parlament va fer una declaració de sobirania el gener de 2013 que no ha fet servir per a res ni mai… ja m’explicareu quin sentit té declarar-se sobirà si seguim comportant-nos com a súbdits; o un sobirà no és independent?
Crec que és claríssima la meua opinió sobre quina hauria de ser la situació del país… vull dir els Països Catalans, un altre tema «tabú» en tot aquest procés, que només ha defensat clarament i des de fa temps l’esquerra independentista, el país ha de ser independent i mentre no pugui ser-ho la nació sencera que ho comenci sent el Principat, ara bé si el Principat no té previst incorporar la nació sencera al nou estat potser hauríem de fer un pensament tots plegats.
D’altra banda, hi ha un aspecte que també em preocupa i força, és allò que hi ha en boca de molta gent en relació a la independència del Principat, d’una banda el que acabo de dir sobre la concepció de la nació que es té, i d’una altra allò que diuen: primer la independència i després ja veurem. Doncs no, he de dir que per a mi la cosa no ha d’anar així. La independència no ha de servir només per fer un canvi de banderes (que hores d’ara ja seria un guany), ha de servir per construir una nova república molt més justa, solidària, feminista, social… Encara més, la sobirania nacional no pot ser independent de la resta de sobiranies perquè no podem permetre que hi hagi manant a la futura república catalana gent que ja ens ha venut al capital i als mercats… la prova més evident és que ciu ha signat el ttip. Cal aspirar a cotes més altes de sobirania i poder garantir la sobirania econòmica, alimentària, popular, energètica, tecnològica, reproductiva i de cures, residencial, cultural, de l’espai públic, etc. Digueu-me iŀlús, o si ho preferiu «utòpic, idealista, ingenu» com diu Pau Alabajos, però si no cerquem la utopia no anirem més enllà.
Què vull dir amb això? Doncs que no ens servirà de res la independència si no tenim independència dels mercats, és a dir, si continuem lligats als mandats de les grans multinacionals que volen que els estats se sotmetin als seus mandats. Tampoc ens servirà de res si no podem decidir no pagar el deute que considerem iŀlegítim i només amb això augmentem de manera espectacular els diners disponibles per tasques socials. Tampoc no ens servirà de res si hem de continuar negant-nos a menjar transgènics però ens els coŀloquen on i quan volen, a la vegada que es permet que qualsevol multinacional alimentària marqui quins productes hem de menjar, no importa on ni com hagin estat produïts (en aquest sentit de vegades ens arriben productes «ecològics» que han fet milers de quilòmetres del camp a la nostra taula); un altre aspecte relacionat amb la sobirania alimentària és el fet que hores d’ara hi haja quatre corporacions que diuen què hem de menjar, sense que importi on ni com s’ha fet… i fins i tot tinguen la barra de dir-nos que defensen els nostres productors. En aquest sentit hem de promoure els productes locals i les botigues locals.
En relació a la sobirania energètica val a dir que cal treballar-hi molt perquè deixin d’existir les portes giratòries, que també s’han donat a casa nostra… i més.
Tampoc es poden tapar les vergonyes amb la bandera de la independència ni amb suposats pactes per celebrar eleccions al preu que sigui, ja que amb això esquerra dóna carta blanca als neocons de ciu i no qüestiona ni tan sols la posada en marxa del consorci sanitari de Ponent, una privatització encoberta de la sanitat pública que a més de desdemocratitzar-la aconseguirà precaritzar la feina del personal sanitari i per tant precaritzar aquest servei.
Ni serà una independència plena si ja naix viciada perquè ens volen independents però dins de la UE… per què no decidim això una vegada siguem independents? O és que és l’única manera de ser independents?
Jo vull la independència plena! Amb sobirania per decidir si volem formar part o no de la UE… i més.
… mmmm, no sé, em fa l’efecte que em deixe unes quantes coses per dir però crec que s’entén la idea bàsica d’allò que vull transmetre.